8/2/2013

1. Contacte de llengües. (Resum prezi)

L’ús lingüístic: és el fet mateix d’usar una llengua en la pràctica per comunicar-nos socialment.

La sociolingüística: és una disciplina que s’encarrega d’estudiar les condicions d’existència d’una llengua.

El monolingüisme: és l’existència d’una sola comunitat lingüística dins d’un mateix estat.

No hem de confondre monolingüisme estatal amb l’acceptació d’una sola llengua oficial.

El monolingüisme individual té lloc quan una persona usa una sola llengua de manera habitual.

El monolingüisme social es produeix quan en el context d’una determinada societat s’usa només una llengua com una moneda de canvi lingüística habitual.

Llengües minoritàries: Tenen un nombre reduït de parlants. Es consideren llengües minoritàries el català, el suec, el búlgar...

Llengua minoritzada : És aquella que pateix la in terposició d’una altra llengua i està immersa en un procés de retrocés dels seus usos en la pròpia comunitat lingüística.

Tots els seus parlants es veuen a exercir un bilingüisme unilateral, ja que la llengua pròpia es insuficient per viure-hi.

No existeix un paral·lelisme entre llengua minoritària i llengua minoritzada. (Alemany a Alsàcia, castellà a Puerto Rico).

Bilingüisme: és el cas més simple de plurilingüisme. Són dues llengües en contacte.

S’ha de parlar de diferents classes de bilingüisme:

· Bilingüisme individual: capacitat d’una persona d’emprar dues llengües.

Segons el grau d’ús de la llengua entenem: bilingüisme passiu (l’entén però no la parla o no la vol parlar) i actiu (l’entén i també la parla).

Segons el grau de domini de les llengües entenem: bilingüisme simètric si totes es coneixen igual i asimètric, si alguna es domina més que les altres.

Segons la motivació psicològica entenem: instrumental (per motius laborals o econòmics, com pot ser l’aprenentatge de l’anglès al món actual) i integratiu (per exemple, els immigrants).

· Bilingüisme social: es tracta de situacions on el bilingüisme individual afecta col·lectius sencers que formen grups socials. S’usen dues llengües que alternen segons unes normes d’ús establertes que no n’organitzen les funcions.

· Bilingüisme territorial: és aquell que trobem en un espai determinat dividit en dues zones delimitades geogràficament que tenen cadascuna una llengua pròpia. Com per exemple Bèlgica. Açò també passa al País Valencià, amb unes comarques castellanoparlants i unes catalanoparlants.

Com hem vist, el terme bilingüisme queda reduït a “situació en què s’usen dues llengües”.

15/2/2013

Recorregut històric de la llengua valenciana

S.II: Romanització

S.IX: Consciència que s’ha passat del llatí vulgar a les llengües romanç.

S.XII: Primers textos “Homílies d’Organyà”. “Forum Iudicum” (Lleis visigodes)

S.XIII: Cancelleria reial. Les Cròniques. Poesia trobadoresca.

S.XIV: Prosa religiosa i moral. Ramon Llull. Francesc Eixemenis. Bernat Metge. Compromís de casp-Ferran d’Antequera. Trastàmara (castellà). Unió amb Castella-Isabel i Ferran.

S.XV: Segle d’Or de les lletres catalanes. Joanot Martorell. Ausiàs March, Jordi de Sant Jordi, Sor Isabel de Villena, Jaume Roig.

19/2/2013

El procés de substitució lingüística (Decadència)

Comença amb l’arribada del Rei i la seua Cort, on es parla castellà. És l’etapa del començament del procés de substitució lingüística en oposició al de Renaixença, període durant el qual la llengua recupera els usos cultes. El castellà durant l’època d’Isabel LA Catòlica ofega el valencià.

Guerra de Successió: Lluita per la corona d’Espanya. Felip V promulga el Decret de Nova Planta, pel qual es perderen les institucions pròpies: El català va ser exclòs de la legislació i de l’Administració de justícia i municipal, de l’ensenyament i de la documentació material i de comerç.

Procés de diglòssia: situació en què una llengua (A) ocupa els àmbits formals i l’altra (B), els àmbits informals.

Substitució lingüística: existeix un conflicte lingüístic quan el contacte de dues llengües origina una situació en la qual dos sistemes lingüístics competeixen entre ells desplaçant parcialment o total un sistema en els diversos àmbits d’ús. Es tracta per tant d’una situació dinàmica i inestable. Sorgeix quan una llengua forastera comença a ocupar els àmbits d’ús d’una altra pròpia d’un territori.

El desenllaç és la desaparició de la llengua pròpia i la seua substitució per la forastera (substitució lingüística) o bé el procés contrari: la normalització.

La normalització lingüística és un procés de resposta al conflicte lingüístic. És un procés de cohesió de la comunitat lingüística.

L’ inici de la Renaixença se situa amb la publicació de L’Oda a la Pàtria (1833) de Bonaventura Carles Aribau.

Renaixença a Catalunya: monolingüisme

Renaixença a València: comportament diglòssic

Segle XX

Inici del procés de normativització i normalització.

La democràcia: Es fa normal l’ús de la llengua. (Constitució. Article 3.) (Estatut. Article 7é.)

22/2/2013

Les Normes de Castelló (1932)

Són unes normes ortogràfiques elementals per a la llengua catalana-valenciana, que seguixen, bàsicament, les normes fabrianes, adaptades a les particularitats del valencià. Aquestes normes les van signar el 1932 les més importants institucions culturals del País Valencià, i varen participar importants personalitats valencianes que volien aglutinar la llengua. Algunes d’aquestes persones foren Lluís Fullana, Manuel Sanchis Guarner o Joaquim Reig.

En certa manera, les normes troben un compromís, en el sentit que respecten en essència l'estil i les normes ideades per Pompeu Fabra i l'Institut d'Estudis Catalans, però permeten l'ús d'idiosincràsies valencianes. És important destacar que no són unes normes ortogràfiques completes; són simplement una guia. De fet, la situació del valencià estàndard actual segueix esta guia aproximadament, però és important tindre palés també que algunes coses que es consideren no ortogràfiques hui en dia (com, per exemple, atre per altre) es permetien a les Bases de Castelló originals. De manera inversa, alguns mots acceptats per l'AVL actualment, no estan en l'esperit de les Normes.

Aquestes normes es varen fer a Castelló per la menor irascibilitat de la seua societat.

1/3/2013

Models d’educació plurilingüe

Llengua oficial i cooficialitat: (llengua oficial)- És l’ idioma establert per les autoritats com a llengua corrent dins del país. Llengua de l’Estat.

(Cooficialitat)- És quan dos idiomes adquireixen el títol d’oficialitat, convivint dins d’un mateix territori.

Drets i deures lingüístics- Llibertats i obligacions establides per llei.

Llengua pròpia- És la llengua tradicional, històrica, vernacla d’un territori.

Llengua primera- Llengua familiar, materna...

Llengua vehicular- Llengua a la que accedeixen a l’educació.

Decret

El valencià és llengua pròpia de la Com. Valenciana.

L’aprenentatge del valencià és obligatori en el sistema educatiu valencià.

Tots els alumnes han d’assolir un domini igual de les dues llengües oficials en acabar l’escolaritat obligatòria.

El sistema educatiu ha d’estendre l’ús del valencià com a llengua d’instrucció.

Tot el professorat ha de conèixer les dues llengües oficials de la Comunitat.

L’administració educativa ha de garantir la disponibilitat de professorat competent suficient perquè cada centre puga impartir el projecte educatiu que haja determinat.

Prezis Mercè Durà

  

26/4/2013

Una classe diferent

L’última classe d’Habilitats Comunicatives en contextos multilingües va ser un tant diferent. Ja que érem pocs alumnes ens vàrem assentar tots junts al voltant d’un parell de taules, que formàvem una espècie de quadrat. Una vegada ens havíem ficat en eixa posició començàrem a treballar uns exercicis de didàctica de l’expressió oral que ens va passar Mercè.

En primer lloc tinguérem un xicotet temps per a treballar cadascú el seu exercici individualment. L’exercici que vàrem treballar consistia en nombrar, segons l’ordre d’importància una sèrie de passos que tenen rellevància en l’expressió oral. Aquestos passos eren:

-       Prendre consciència de les necessitats orals.

-       Esperar els progressos a mitjà i llarg termini.

-       Emfasitzar no només la correcció, sinó també la fluïdesa.

-       Mantenir l’ordre a classe.

-       Planificar l’activitat d’expressió.

Una vegada tothom havia elegit en què posició ficava cadascú dels passos vàrem passar a corregir/debatre l’exercici conjuntament.

Mercè preguntava en quina posició consideràvem que devia anar cadascú dels passos, i nosaltres dèiem el nostre ordre i raonàvem el per què de la nostra contestació. Cada vegada que esgrimíem un argument, qualsevol company, o la pròpia mestra podia confrontar-ho o reafirmar-ho.

Així vàrem arribar a la conclusió de què el millor ordre que podíem ficar era el següent:

-       1. Planificar l’activitat d’expressió.

No podem començar a treballar l’expressió oral sense tindre un pla didàctic coherent i adequat a les circumstàncies, ja que no es pot treballar l’expressió oral de la mateixa manera amb tots els xiquets.

-       2. Mantenir l’ordre a classe.

La pràctica d’exercicis d’expressió oral provoquen enrenou, per això, abans de començar a treballar l’expressió oral caldrà que expliquem als nostres alumnes les pautes adequades per poder portar a termini l’activitat (torns de paraula, respecte als companys i a les seues idees...).

-       3. Prendre consciència de les necessitats orals.

Es important que com a mestres puguem transmetre als nostres alumnes l’ importància que tindrà en les seues vides l’ utilització correcta del llenguatge oral.

-       4. Emfasitzar no només la correcció, sinó també la fluïdesa.

A més de treballar la gramaticalitat i la normativa de l’expressió oral caldrà que treballem amb molt d’èmfasi la desimboltura i la seguretat a l’hora de parlar del nostre alumnat

-       5. Esperar els progressos a mitjà i llarg termini.

No haurem d’oblidar que en educació els progressos s’obtenen a llarg termini. Deurem marcar als nostres alumnes metes xicotetes que ens permetran que a la llarga observem uns grans resultats i unes grans millores en la seua expressió amb el llenguatge oral.

Per a finalitzar m’agradaria mostrar la meua satisfacció amb la classe que vàrem celebrar el passat divendres. Crec que caldria que férem més classes d’aquesta manera, ja que ens permeten treballar el nostre llenguatge oral, debatre amb els companys i amb la mestra, intercanviar opinions, aprendre uns dels altres, etc.

A més amb aquest tipus de classe estem fent que tots aquells que no tenim el valencià com a llengua de referència a la nostra casa, el parlem i el treballem d’un mode que ens enganxà a seguir treballant i a aprofundir en els nostres coneixements sobre la nostra llengua. Enhorabona a tothom, estem fent valencià.


17/5/2013

Exposicions

Ara que les classes de "Desenvolupament d'habilitats comunicatives en contextos multilingües arriven al seu fi  ha sigut el nostre torn. Hem fet diferents exposicions on expliquem les nostres sessions/unitats didàctiques.

La veritat és que crec que tothom ha fet un gran treball, totes les exposicions han sigut dinámiques, amenes i didàctiques. Com pense que tots hem plantejat jocs molt entretinguts podria ser interessant que tinguérem les sessions de tots els companys, per què així, en el nostre futur com a mestres tindrem una major varietat de jocs, cosa que ens enriquirà com a mestres.